La trajectòria de la MHP Laura Borràs evidencia un patró de conducta incompatible amb qualsevol voluntat d’enriquiment personal o d’ús indegut de recursos públics per beneficiar d’altres persones .
Entre les decisions adoptades voluntàriament destaquen:
- La renúncia a percebre dietes de desplaçament a les quals tenia dret legal.
- La renúncia a l’ús de targetes VISA institucionals tant a la ILC com al Departament de Cultura.
- La renúncia al sou que li corresponia com a expresidenta del Parlament de Catalunya.
Així mateix, durant la seva direcció de la ILC va realitzar centenars de conferències que, segons valoracions internes de l’any 2015, podien quantificar-se en aproximadament 150.000 euros, sense percebre cap remuneració. Són 150.000€ que la ILC es va estalviar perquè la directora Laura Borràs va assumir la feina extra sense rebre cap pagament extra.
Aquest conjunt d’actuacions constitueix un patró evident d’una conducta orientada al servei públic i a l’interès general, allunyada de qualsevol pràctica fraudulenta.
Paral·lelament a la seva activitat política, la Sra. Borràs ha mantingut una trajectòria acadèmica sòlida com a docent a la Universitat de Barcelona, essent reconeguda com a especialista de prestigi internacional en literatura comparada i literatura digital.
A més, la seva activitat professional actual inclou iniciatives en l’àmbit del pensament i el debat intel·lectual, així com una intensa agenda de conferències arreu del territori català, majoritàriament de caràcter gratuït, que reflecteixen el seu compromís social.
Els fets pels quals va ser jutjada s’inscriuen en el període comprès entre els anys 2013 i 2017, durant la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) per part de la MHP Laura Borràs. Aquest element temporal és especialment rellevant, atès que posteriorment la Sra. Borràs ha desenvolupat una trajectòria institucional de primer nivell, sempre sota escrutini públic i sense que s’hagi produït cap investigació o denúncia relacionada amb la seva actuació en càrrecs de responsabilitat.
En concret, ha exercit com a consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2018-2019), diputada al Parlament de Catalunya (2018-2019 i 2021-2023), diputada a les Corts Generals (2019-2021) i presidenta del Parlament de Catalunya (2021-2023). En totes aquestes responsabilitats, assumides mitjançant mecanismes democràtics, la seva gestió s’ha caracteritzat per criteris d’eficàcia, eficiència, transparència, estalvi i exemplaritat.
1. Vulneracions de drets fonamentals durant el procediment
L’anàlisi del procediment posa de manifest un conjunt extens i greu d’irregularitats que afecten drets fonamentals:
1.1 Investigació prospectiva
La investigació es va iniciar sense cap indici per un delicte concret previ, a partir de la menció del nom de la Sra. Borràs en una conversa aliena als fets investigats. Aquesta pràctica està prohibida per l’ordenament constitucional.
La investigació policial iniciada pel cos de Mossos d’Esquadra va ser prospectiva, és a dir, no es va identificar un delicte i es va investigar qui l’havia comès, sinó que el nom de la Presidenta Laura Borràs va aparèixer en una conversa trivial d’una persona (Isaías Herrero) que estava sent investigada per delictes que no tenien res a veure amb l’activitat professional que aquesta persona exercia per encàrrec de la Presidenta, confonent-lo amb el de Meritxell Borràs. Es va aprofitar la circumstància per veure si, qualificant-la de “coneguda independentista” se li podia imputar algun delicte. Això és una investigació prospectiva específicament prohibida per la Constitució.
1.2 Incompetència de l’òrgan instructor
Aquesta investigació va ser encarregada per la jutgessa de primera instància Silvia López Mejía que no podia investigar una persona aforada, ja que la Sra. Laura Borràs era, en aquell moment, diputada del Parlament de Catalunya i Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Si la jutgessa considerava que hi havia algun delicte a investigar, s’hauria d’haver inhibit a favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Cosa que no va fer.
1.3 Vulneració del dret de defensa
Ben al contrari, la jutgessa va decretar secret de sumari, extrem que va impossibilitar que es personés defensa jurídica a la causa.
Quan els Mossos van tancar la seva investigació amb la conclusió que no havien trobat cap delicte ni cap irregularitat, la jutgessa López Mejía, en una nova vulneració, va encarregar una nova investigació a la Guàrdia Civil. Aquest cos, allà on la policia judicial de Catalunya (Mossos d’Esquadra) no havia trobat cap delicte, va cloure la investigació amb l’acusació de 4 delictes.
1.4 Irregularitats en la pràctica de proves
Els Mossos d’Esquadra tenien manament judicial per investigar en relació amb la facturació de la ILC i en relació, únicament, amb quatre dominis i subdominis www.lletrescatalanes.cat, www.anybertrana.cat, www.anyllull.cat i www.quellegeixes.cat.
Els Mossos no tenien cobertura legal per introduir-se al correu Gmail d’Isaías Herrero. Tot i així, i sense seguir els procediments habituals i preceptius en aquest tipus d’intervencions informàtiques; van investigar els correus electrònics privats del Sr. Herrero.
Com van explicitar, sota jurament durant el judici, els agents que van intervenir a l’entrada i registre del domicili del Sr. Isaías Herrero, van assegurar que tenien ordres superiors de buscar “Borràs” i “Laura Borràs” i intervenir els correus electrònics privats del Sr. Herrero, cosa que significava un clar incompliment i vulneració del mandat judicial.
1.5 Negligència policial i rebuig de proves exculpatòries per part del jutge
Tan greu o més va ser la negligència dels Mossos en no establir,quan van accedir als discs durs del Sr. Herrero, els pertinents bloquejadors d’escriptura i establir els codis hash, obligatoris per certificar la inalterabilitat de les evidències. Dels 3 discos durs intervinguts, només es va dotar de codi hash un. I precisament aquest únic codi hash es va modificar durant la cadena de custòdia. És a dir, cap dels tres discos durs incautats estava habilitat com a prova.
Els pèrits informàtics contractats per la defensa de la Presidenta Laura Borràs van demostrar que els Mossos van connectar 11 dispositius externs diferents als discs durs del Sr. Herrero i que hi van executar 206 programes.
A seu judicial els Mossos, sota jurament, no van tenir més remei que confirmar tots aquests fets.
Tot plegat hauria d’haver portat el jutge a rebutjar totes les suposades proves contingudes en aquests discos durs. Per contra, va rebutjar els arguments tècnics dels pèrits de la defensa i va donar per bones les proves manipulades i alterades de la policia.
1.6 Pactes processals qüestionables
La fiscalia, pocs dies abans d’iniciar-se el judici, veient que no tenia cap prova factual que incriminés la Sra. Laura Borràs, ofereix un pacte al Sr. Isaías Herrero, que estava ja condemnat a 5 anys de presó per un delicte anterior de tràfic de drogues. En concret li ofereix no entrar a la presó per aquest delicte i rebre una pena mínima, sense entrada a presó, en el cas de la Institució de les Lletres Catalanes a canvi d’incriminar a la Presidenta Laura Borràs.
Es dóna l’agreujant que les defenses del Sr. Herrero i de la Presidenta Laura Borràs havien treballat coordinadament durant anys i compartien estratègia de defensa. És a dir, la defensa del Sr. Herrero podria haver explicat a la fiscalia tota l’estratègia de defensa de la Presidenta Laura Borràs.
El pacte de la defensa del Sr. Herrero amb la fiscalia permet a aquesta incriminar falsament la Sra. Borràs, conèixer la seva estratègia de defensa i pactar que la defensa del Sr. Herrero no presentés una altra prova pericial, encarregada i pagada per ambdues defenses, que també negava l’existència d’una unitat funcional entre els 18 treballs realitzats pel Sr. Herrero.
1.7 Testimonis inconsistents
Pel que fa als testimonis, la funcionària que assumia les funcions d’administradora de la ILC, Assumpta Pagespetit, va declarar durant el judici que ella havia avisat reiteradament la Sra. Laura Borràs que la contractació menor no era l’adequada per a aquests treballs. Paradoxalment, mai no havia afirmat res semblant en les seves anteriors declaracions davant la Guàrdia Civil i el Tribunal. La sospita que aquest testimoni pogués haver estat induït i coaccionat queda reforçada per un factor obvi, i és que, atesa la seva condició de funcionària, en cas d’haver observat o sospitat un indici de prevaricació, la Sra. Pagespetit tenia l’obligació de comunicar-ho als seus superiors (Article 6 de la Llei 10/1995, de 23 de novembre, de la funció pública de Catalunya), cosa que mai no va fer perquè l’administració parla per escrit i no consta cap document, al llarg dels anys 2013-2018, en què traslladés aquests suposats advertiments. Ni tampoc va fer cap manifestació oral sobre els seus suposats dubtes, pel que fa a la contractació dels serveis del Sr. Herrero, a cap de les 50 reunions mensuals de la Junta de Govern de la ILC o a les 12 reunions semestrals del Consell de Govern de la ILC. Tampoc no va manifestar les seves inquietuds a cap dels tres Consellers de Cultura amb què va coincidir. Per contra, va tramitar tots els expedients de contractació amb diligència i rigor, tramitació a la qual s’hauria d’haver negat si sospitava algun indici de prevaricació.
I és important recordar, també, que la Intervenció delegada del Departament de Cultura, així com la de la Conselleria d’Economia de la Generalitat van aprovar la gestió de la Sra. Laura Borràs malgrat que podien haver evitat la contractació, tenint en compte que la ILC és un organisme dependent del Departament de Cultura que requereix de fiscalització “ex ante” i “ex post”, per la qual cosa, si haguessin observat qualsevol irregularitat, haurien d’haver suspès el procés de contractació, cosa que no va passar en cap dels 18 contractes.
Malgrat tot el que s’ha exposat, sorprenentment, el tribunal considera “provat” el fraccionament. Un fraccionament que, malgrat no constituir cap delicte tipificat al codi penal, permet fonamentar subreptíciament la condemna per prevaricació per utilitzar, en opinió dels jutges, un tipus de contracte inadequat.
1.8 Vulneració del dret a un jutge imparcial
Una altra de les vulneracions que ha patit la Molt Honorable senyora Laura Borràs en aquest judici va ser el dret a un jutge imparcial.
Els arguments de la defensa per recusar el Sr. Barrientos i el Sr. Ramos eren la seva animadversió pública i manifesta a tots els líders del moviment independentista català. Aquesta animadversió va ser corroborada pel Tribunal Suprem que obligar a repetir el judici contra els membres la Mesa del Parlament de Catalunya del 2017 per manca d’imparcialitat dels jutges JM Barrientos i Carlos Ramos.
Ramos va ser l’instructor de la causa contra la presidenta Laura Borràs i Barrientos va presidir el tribunal que la va jutjar i va ser el ponent de la sentència condemnatòria.
Cal recordar, a més, que Barrientos, en qualitat de president del TSJC, va prohibir l’entrada de la MHP Laura Borràs, segona autoritat de Catalunya en tant que Presidenta del Parlament, a les dependències judicials del TSJC quan hi va acudir en resposta a la trucada de l’exvicepresident de la Mesa del Parlament, Josep Costa, que havia estat detingut arbitràriament. Fet que demostra, també, una manifesta animadversió personal del Sr. Barrientos cap a la Presidenta Laura Borràs.
És evident que el Sr. Barrientos no podia formar part d’un tribunal per jutjar amb imparcialitat i objectivitat la presidenta Laura Borràs. Per increïble que sembli, ell mateix va resoldre la seva pròpia recusació i es va declarar competent per jutjar-la.
1.9 Vulneració del dret a la darrera paraula
El dret a la darrera paraula és una garantia fonamental de defensa. Està recollit a la Llei d’Enjudiciament Criminal (art. 739).
El jutge no pot limitar el temps, sempre i quan la persona processada no cometi cap abús.
El jutge només el pot interrompre en cas d’insults, faltes de respecte o conductes inadequades.
El jutge Barrientos va interrompre la darrera paraula de la Presidenta Laura Borràs dues vegades i li va donar 3 minuts per acabar el seu al·legat final.
2. Anàlisi dels delictes imputats
2.1 Prevaricació administrativa
El tribunal atribueix a la Sra. Laura Borràs un delicte de prevaricació administrativa per utilitzar el contracte menor en lloc del contracte negociat que, segons els jutges, seria el preestablert per la llei. La sentència afirma que la presidenta Borràs va fraccionar un únic treball molt gran en divuit treballs més petits, precisament per poder fer servir el mecanisme de la contractació menor.
I aquesta és la primera de les falsedats en què es basa la sentència. Perquè ni abans ni durant el judici ningú no va poder acreditar que els divuit contractes investigats constituïssin una única unitat funcional, un únic treball. I si analitzem la qüestió des de l’inici, veurem que durant la investigació els Mossos d’Esquadra afirmen que per poder determinar si hi ha unitat funcional entre els treballs analitzats caldria fer un peritatge informàtic, una prova pericial que la fiscalia no va demanar mai, potser perquè sabia que el resultat no confirmaria la seva tesi acusatòria. La presidenta Borràs ha explicat en innombrables ocasions que cadascun dels treballs realitzats corresponen a anys literaris independents i decretats per un organisme extern, no per la mateixa ILC.
A més, la unitat funcional dels treballs tampoc no s’acredita en cap dels informes elaborats per la Unitat de Policia Judicial de la Setena Zona de la Guàrdia Civil, que va ser l’encarregada d’analitzar els discos durs incautats a Isaías Herrero, l’artista digital seleccionat per fer els treballs que van generar els divuit contractes.
Tant Mossos com Guàrdia Civil certifiquen que per poder determinar si hi ha unitat funcional en cadascun dels contractes menors aprovats, és imprescindible un peritatge informàtic. Aquest peritatge mai no va ser encarregat per la judicatura ni per la fiscalia. Però sí que va ser encarregat per la defensa de la Presidenta Laura Borràs. Els enginyers informàtics que van realitzar el peritatge, amb una llarga, sòlida i avalada trajectòria professional, van concloure que:
Aquest peritatge, que demostrava la innocència de la Sra. Laura Borràs, ja que demostrava que la contractació menor havia estat correcta i ajustada a la Llei de Contractes del Sector Públic vigent en aquells anys, va ser escandalosament rebutjat pel tribunal sense cap argumentació justificativa.
D’aquest informe pericial, el jutge només va admetre una de les conclusions i va PROHIBIR als perits ni tan sols referir-se a les altres.
Una de les conclusions prohibides va ser la certificació que NO hi va haver fraccionament.
Perquè sense fraccionament no hi podia haver prevaricació.
En resum:
a) La policia no va poder demostrar que hi hagués hagut fraccionament.
b) Els perits sí van demostrar que NO hi havia hagut fraccionament i que les 18 feines contractades eren unitats funcionals independents.
c) El jutge en fa cas omís i la condemna per prevaricació per, segons ell, haver fraccionat els 18 contractes.
2.2 Falsedat en document públic
Pel que fa a la condemna pel delicte de falsedat en document públic, la lectura atenta de la sentència també permet afirmar que es basa en un altre fet que el tribunal considera cert, però que també és fals. Noteu que els magistrats afirmen que “…Dª. Laura Borràs (…) sabent que per arribar a la resolució d’adjudicació en cadascun d’ells (els expedients de contractació) cal l’aportació de tres pressupostos, instrueix el referit Sr. Herrero perquè faci efectiva l’aportació d’aquests pressupostos”, i això és, literalment, mentida.
Tal com van declarar, sota jurament, els agents de la Guàrdia Civil i de Mossos d’Esquadra durant el judici, i com certifica després la magistrada Sra. María Jesús Manzano en el seu vot particular annex a la sentència, la legislació vigent a Espanya entre els anys 2013 i 2017 no exigia la presentació de tres pressupostos. Ni tan sols d’un. La tramitació de l’expedient de contractació menor només requeria l’aprovació de la despesa i la incorporació a l’expedient de la corresponent factura detallada que havia de reunir els requisits que les normes de desplegament de la llei establien.
No és fins al febrer del 2019, és a dir, amb molta posterioritat als fets investigats i quan la presidenta Laura Borràs feia més d’un any que no era directora de la ILC, que es va dictar la instrucció que obligava a incorporar 3 pressupostos als expedients de contractació menor.
Quan es van produir els fets, existia una instrucció de la Secretaria General del Departament de Cultura que recomanava, quan fos possible, incorporar tres pressupostos als expedients de contractació negociada, encara que de vegades també es feia amb la contractació menor. Però aquesta aportació no era exigida ni per la legislació estatal ni per l’autonòmica, era -cal insistir-hi- una simple recomanació i només per la contractació negociada, no la menor.
Pel que fa a l’abast penal dels pressupostos, la magistrada senyora María Jesús Manzano explica també que un document privat, abans de la seva incorporació a un expedient oficial, no pot ser considerat un document oficial. Només ho serà si, quan s’incorpora a un expedient públic, pot provocar resolució amb transcendència jurídica. Per tant, un document privat fals només es podrà considerar com a element de “falsedat en document públic” si és determinant; és a dir, si la resolució que s’adopti a l’expedient oficial o la decisió de l’administració quedi condicionada o sigui conseqüència d’aquest document.
En aquest sentit, la sentència del Tribunal Suprem 402/2022 conclou que “la falsedat podrà ser considerada innòcua quan l’absència d’ofensivitat derivi de la valoració concreta de la seva eficàcia en relació amb la situació a decidir.”
Segons la doctrina del Tribunal Suprem, la falsedat comesa en un document privat no es converteix en falsedat en document públic només perquè posteriorment el document sigui incorporat a un expedient oficial. Perquè un document privat es converteixi en oficial, no només cal que el document privat s’elabori amb l’objectiu únic o exclusiu de produir efectes en l’ordre oficial o en el si de les administracions públiques, sinó que també ha de provocar resolucions de l’ens receptor amb transcendència per al trànsit jurídic.
Aplicat al cas que ens ocupa, és evident que els pressupostos accessoris elaborats per Isaías Herrero, a més de ser, com hem vist abans, absolutament innecessaris, no tenien cap transcendència jurídica ni podien modificar el resultat de l’adjudicació del contracte menor, que ja estava decidida en iniciar l’expedient de tramitació. Però per donar consistència a la seva tesi, el tribunal s’entesta a donar aparença de concurs a una contractació menor.
Tots els pressupostos accessoris no eren cap requisit exigit per la llei de contractes. L’única persona que estava interessada a disposar de tres pressupostos era la Sra. Pagespetit, la funcionària encarregada de tramitar l’expedient, amb l’únic objectiu de complaure la recomanació del superior jeràrquic, el secretari general del Departament. Però la presència o absència d’aquests pressupostos accessoris no vulnerava cap llei ni alterava de cap manera el resultat de l’expedient de contractació. Per tant, de cap manera es pot considerar que hi hagi falsedat en document públic.
Pel que fa a l’autoria dels documents, durant el judici el Sr. Herrero va assegurar i va reiterar que tots els pressupostos van ser elaborats per ell. I en resposta a preguntes de la fiscalia, va negar que la presidenta Laura Borràs hagués elaborat cap pressupost. Per això el tribunal, en el seu esforç per condemnar, fos com fos, la Presidenta Laura Borràs, va haver de buscar un altre camí i la va considerar inductora de la falsedat.
Com ja ha quedat acreditat, els pressupostos accessoris eren un document privat, que en cap moment no es va convertir en document públic perquè no va alterar el resultat de l’expedient de contractació. Per tant, no hi va haver falsedat documental ni, encara menys, inducció a una falsedat inexistent.
3. Corrupció
La MHP Laura Borràs no va ser mai acusada ni jutjada per corrupció.
De fet, el delicte de “corrupció” no existeix al codi penal.
Però volem fer una reflexió sobre aquest concepte que tants periodistes i polítics han fet servir per difamar la Presidenta.
La sentència deixa meridianament clar que tots els treballs es van realitzar i que es van pagar de manera correcta i que els fets jutjats no van comportar cap enriquiment personal per a cap dels condemnats ni cap perjudici econòmic per a l’administració.
La Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (2003) estableix clarament que només es pot considerar un delicte com a “corrupció” si hi ha un benefici econòmic indegut per alguna banda, cosa que la sentència contra la presidenta Laura Borràs nega explícitament.
4. Síntesi i consideracions finals
De l’anàlisi global dels fets, del procediment i del marc jurídic aplicable es desprèn de manera clara que:
- No es va produir cap fraccionament il·lícit de contractes.
- No es va causar cap perjudici econòmic a l’administració.
- No es va obtenir cap benefici econòmic.
- No es va cometre cap falsedat documental amb transcendència jurídica.
- El procediment judicial va estar marcat per múltiples vulneracions de drets fonamentals.
En conseqüència, la qualificació penal dels fets resulta jurídicament insostenible. L’única resolució coherent amb els principis de legalitat, proporcionalitat i justícia material hauria estat l’absolució.
5. Petició d’indult a la sentència
A la sentència, el mateix tribunal va incloure, a la part dispositiva, proposar al Govern de l’Estat la concessió d’un indult parcial a favor de la Sra. Laura Borràs en referència a la pena de presó imposada en considerar que l’aplicació de les disposicions legals donava com a resultat que de la conducta sotmesa a enjudiciament portava aparellada una pena que resultava notablement excessiva. El tribunal afirmava que la reacció penal obligava a una pena privativa de llibertat que resultava, sens dubte, desproporcionada. I això és així perquè els treballs adjudicats es van realitzar a plena satisfacció i que les investigacions policials van descartar qualsevol activitat orientada a l’obtenció d’un lucre personal i també van descartar cap perjudici econòmic per a l’administració. La sentència afirma, literalment, que “es pot raonablement esperar que l’execució d’aquesta pena de presó concreta no és necessària per evitar la comissió futura de nous delictes”.
Per altra banda, Margardia Aritzeta, ex-degana de la Institució de les Lletres Catalanes, i coneixedora del funcionament de la Institució, defensa que l’actuació de la Presidenta Laura Borràs va ser del tot correcta i ajustada a la Llei de Contractació Pública vigent a l’estat espanyol en aquells anys.
També considera que ha estat víctima de persecució judicial, policial, política i mediàtica (lawfare) durant molts anys i que la sentència és objectivament injusta i no suportarà l’anàlisi per part d’un tribunal honest, objectiu, imparcial i no polititzat. També considera que la Presidenta Laura Borràs ha estat víctima de múltiples vulneracions de drets fonamentals.
I per tot això, aportant tota la documentació justificativa, demana un indult total per la Presidenta Laura Borràs.
6. Dues reflexions sobre les trampes dels jutges Barrientos i Lacaba per poder executar la sentència que ja tenien prevista abans del judici
1) Durant tot el judici el president de la sala Sr. Barrientos va tallar qualsevol referència al concepte “fraccionament de contractes”.
Quan la fiscal va intentar justificar les seves argumentacions sobre la base que la Presidenta Laura Borràs havia fraccionat contractes per poder-los adjudicar a un conegut, el jutge la va tallar i li va dir “esto no se está ventilando en esta sala”.
Aquest actitud del jutge era sorprenent perquè tots els mitjans de comunicació havien publicat que el suposat fraccionament era el motiu pel qual s’havia investigat i imputat la Presidenta Laura Borràs.
Encara més, a la sentència el Sr. Barrientos condemna la presidenta Laura Borràs per no haver fet servir el contracte predeterminat. Segons la sentència, la Sra Borràs havia d’haver fet servir el contracte negociat i contractar les 18 feines que finalment va fer el Sr. Isaïes Herrero en un sol contracte i com si fos una única feina. La va condemnar per prevaricació perquè, segons el Sr. Barrientos, havia fraccionat aquesta única feina en 18 feines per poder-les contractar amb contractes menors.
Per què, doncs, va tallar qualsevol referència al “fraccionament” durant el judici?
Per una raó ben evident: per poder rebutjar les dues proves pericials fetes per enginyers informàtics que demostraven, sense pal·liatius, que cada una de les 18 feines eren unitats funcionals independents i que no constituïen un tot fraccionat. És a dir, van fer el peritatge que tant Mossos com Guàrdia Civil consideraven imprescindible per poder determinar si existia fraccionament i que ni fiscalia ni jutges no van encarregar mai. La seva conclusió, pericial i sota jurament, fou que no existia cap fraccionament de contractes perquè les feines encarregades i executades eren unitats funcionals independents que no depenien unes de les altres.
El jutge va rebutjar els informes pericials i va prohibir, explícitament, als pèrits presents al judici, que fessin cap referència als punts del seu informe o de les seves conclusions on es demostrava que no existia fraccionament.
Sense fraccionament era impossible condemnar per prevaricació perquè el contracte menor era el contracte correcte i ajustat a la legalitat vigent.
L’argúcia del jutge va ser prohibir que es parlés de fraccionament al judici per tal de poder prohibir qualsevol referència a les proves pericials que demostraven que no hi havia hagut fraccionament i, en conseqüència, demostraven que no existia cap prevaricació.
El jutge Barrientos va prohibir parlar de “fraccionament”, però a la sentència basa la seva condemna per prevaricació en el mateix fraccionament que les proves pericials que ell va rebutjar demostraven que no havia existit mai, en cap dels 18 contractes.
El concepte “fraccionament” que Barrientos va prohibir d’esmentar durant el judici surt múltiples vegades a la sentència escrita per ell. Us mostrem alguns exemples.
En resum:
- Els jutges Barrientos i Lacaba necessitaven poder dir que la MHP Laura Borràs havia fraccionat contractes per poder-la condemnar per prevaricació.
- Mossos i Guàrdia Civil havien demanat un peritatge fet per enginyers informàtics per determinar si els treballs realitzats per Isaïes Herrero eren unitats funcionals independents o constituïen un tot fraccionat.
- Ni les fiscals ni els jutges no van demanar mai aquest peritatge. Probablement perquè sabien que el resultat descartaria el fraccionament que els era imprescindible per poder condemnar la Presidenta per prevaricació.
- La MHP Laura Borràs ve presentar 2 peritatges fets per empreses diferents, una catalana i l’altra madrilenya, que concloïen que els treballs realitzats eren unitats funcionals independents i que, en conseqüència, no existia cap fraccionament.
- El jutge Barrientos va inadmetre els informes pericials i va prohibir als pèrits fer esment sobre les seves conclusions durant el judici.
- A la sentència, els jutges Barrientos i Lacaba basen la seva condemna per prevaricació en un fals fraccionament del qual no van permetre a la MHP Laura Borràs poder-se defensar rebutjant els informes pericials i prohibint parlar de fraccionament durant el judici.
2) Si el Sr. Barrientos condemna la Presidenta Laura Borràs per haver fet servir el contracte menor en tots els contractes adjudicats al Sr. Herrero, no és admissible que, a més, la condemni per irregularitats que només hauria comès si hagués fet servir el contracte negociat.
El contracte negociat exigia la presentació de, com a mínim, 3 pressupostos aportats per empreses diferents, però no el contracte menor.
Abans del 2019,el contracte menor, segons la Llei de Contractació del Sector Públic, no exigia la presentació de cap pressupost. Només exigia la presentació, un cop feta la feina, d’una factura detallada.
Els pressupostos aportats pel Sr Herrero no tenien cap transcendència jurídica, eren absolutament inútils, innecessaris i només els demanava l’administradora de la ILC per farcir l’expedient.
Com molt bé va escriure, en el seu vot particular, la Magistrada Mª Jesús Manzano, citant jurisprudència del TS i del TSJC, els documents sense transcendència jurídica mai no poden constituir falsedat documental. És a dir, si un document no altera la resolució final mai no pot considerar-se falsedat en document públic.
La nova trampa del Sr. Barrientos és primer condemnar la presidenta Laura Borràs per haver fet contractes menors i, després, condemnar-la perquè “si hagués fet servir el contracte negociat, els pressupostos aportats pel Sr. Herrero haurien constituït falsedat documental”.
És com si Barrientos hagués condemnat la Presidenta Laura Borràs per haver anat per l’autopista AP7 en comptes de la carretera N340, que és la via que el jutge considera predeterminada. Però, a més, com que si hagués anat per la N340 el límit de velocitat seria 90 km/h, com que ha anat a 120 km/h per l’AP7 (velocitat correcta a l’AP7) també la condemna per excés de velocitat.
Aquestes dues observacions són subtils, però demostren allò que molts hem defensat durant tots aquests anys: que la Presidenta Laura Borràs no va cometre cap delicte i que el judici va ser una comèdia per justificar la seva condemna.
És molt greu que en un tribunal superior no es busqui la veritat i la justícia sinó que es facin trampes per poder condemnar una persona innocent per raons polítiques.